El punk surgió en Londres y Nueva York entre 1976 y 1978 como una explosión de malestar y descontento ante una situación sin futuro que prendió y se extendió geográficamente a gran velocidad.  Hasta el 25 de septiembre podemos ver en el MACBA ver la exposición “Punk. Sus rastros en el arte contemporáneo”, una exposición que recorre la influencia del punk en el arte actual y se hace eco de la importancia de su presencia como actitud y referente entre muchos creadores. Y qué mejor manera de desmantelar cualquier residuo revolucionario, radical o insurgente que quedase del punk que organizar una exposición sobre él? ¿Hay manera de ser más traidor al potencial perturbador del punk que intentar categorizarlo y desmenuzarlo en apartados, esquemas y referencias? ¿Cómo asegurar mayor discrepancia entre exegetas, hagiográficos, cronistas, testigos o amantes del punk que elaborar una lista de lugares en los que está presente? ¿Es museizarlo una manera de descuartizarlo y certificar que está muerto, o bien de serle más fiel? El punk ejemplifica una actitud hecha de rabia, inconformismo e incorrección, pero también de contradicción e incertidumbre. Esa diversidad conforma el hilo conductor del seminario que organizó el Macba la semana pasada: de las preguntas que llevaron a Greil Marcus, tras asistir al último concierto de los Sex Pistols, a relatar su experiencia en Rastros de carmín, a las reflexiones de Marina Garcés sobre el clasicismo punkie, al que seguimos enganchados con amor y odio. También de la actitud anti que va más allá de la pose a través de Bob Nickas guiado por The Fall; las preguntas de Eloy Fernández Porta sobre estas artes del traslado y los procedimientos de valorización cultural a través de dinámicas de inclusión y exclusión; y, como cierre, Kendell Geers con su cuña de PostPunkPaganPop y las trampas que en ella se esconden.

La estadounidense Andrea Fraser, una mujer transgresora considerada una de las artistas más influyentes de su generación, inauguró el pasado jueves en el MACBA la exposición L’1%, c’est moi, primera exhibición de sus obras en España. Fraser, a través de sus trabajos, se pregunta: ¿Qué le pedimos realmente al arte?

Los comisarios Cuauhtémoc Medina y Hiuwai Chu han seleccionado para una de las exposiciones más destacadas de la temporada del Macba una treintena de obras clave de su trayectoria, que incluyen instalaciones, performances, documentación variada y vídeos, entre ellos Untitled, donde se la ve manteniendo una relación sexual con un coleccionista en lo que quiere ser “una metáfora del arte como prostitución”.

Desde que empezara en Nueva York a finales de la década de los ochenta, Fraser ha estudiado las motivaciones que mueven a los numerosos agentes de este ámbito, desde los propios artistas, coleccionistas, galeristas, patrones o directores de museos, poniendo de manifiesto los conflictos internos existentes. Nacida en Montana en 1965, su nombre está asociado a la crítica institucional, lo que queda claro a lo largo de la muestra, coproducida con el Museo Universitario Arte Contemporáneo de la Ciudad de México, donde se presentará a partir de 2016.

En un recorrido con periodistas, la propia artista ha explicado sus motivaciones a la hora de enfrentarse a sus propuestas, influenciadas por el psicoanálisis y por las teorías del sociólogo Pierre Bourdieu, aunque también ha bebido de Lacan y Brecht. Sin seguir un orden cronológico, la exposición se ha organizado en seis apartados diferentes: Museos, Globalización, Es una exposición bonita, ¿verdad?, Fantasías descartadas, Lo personal y lo político y Coleccionado y archivado.

Ho sentim, aquest contingut només està disponible en Español.

La participació de ballarins i músics no professionals de Salt i Girona va convertir la primera aparició del reputat coreògraf Hofesh Shechter a Temporada Alta, a l’Auditori de Girona, en tota una experiència. Era l’any 2010 quan Shechter va estrenar amb la seva companyia la crua fisicalitat de Political mother, i ara presenta per primera vegada a l’Estat aquest nou format. D’acord amb l’essència de la peça, el coreògraf planteja nous discursos des de l’art. L’Obra Social “la Caixa” (dins el seu programa d’Art per a la millora social, que té com a voluntat utilizar l’art i la cultura com a eines de transformació social), Temporada Alta i el Mercat de les Flors impulsen aquest treball intensiu de creació en què s’implica la Hofesh Shechter Company amb ballarins i músics locals no professionals.

Tota una experiencia gratificant no només pels participants, més de seixanta ballarins no professionals que procedeixen de diferents entitats i col.lectius socials, que van des de joves interessats en la dansa a representants de la tercera edat, sinó també per tots els que vam gaudir de l’espectacle i un plaer, com a intèrpret, poder també contribuir.

Ho sentim, aquest contingut només està disponible en Español.

El 2010 el col.leccionista francés Philippe Méaille va dipositar al MACBA la seva col.lecció privada de més de 500 obres de treballs d’Art & Language: pintures, dibuixos, escultures, instal.lacions, documents, escrits, mecanoscrits, anotacions, microfilms, maquetes i publicacions que ens obliguen a reconsiderar el paper de l’escriptura en la pràctica de l’art.
Després de quatre anys d’estudi, documentació i restauració, amb el compromís renovat de la Fundació AXA, el Museu presenta l’exposició Art & Language incomplet, Col.lecció Philippe Méaille, que reuneix una expcecional selecció de treballs d’aquest col.lectiu, molts dels quals s’exposen per primera vegada.
El carácter conversacional, discursiu i assagístic que caracteritza la producción d’Art & Language, ininterrumpuda fins als nostres dies, es manté avui amb la participació de Michael Baldwin i Mel Ramsden, a qui ha estat un plaer retrobar 4 anys més tard!

Inauguració: Avui, 18 de setembre a les 20h
Del 19 de setembre 2014 al 12 d’abril 2015

Comencem, després d’un llarg periode de vacances d’estiu, amb el IV Congrés Internacional d’Història i Cinema: Memòria histórica i cinema documental, organitzat per la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i pel Centre d’Investigacions Film-Història.

Tot i que és cert que el passat està vinculat a una facultat individual que pot alterar-se i fins i tot desaparèixer alhora que desapareixen els seus protagonistas, no és menys cert que el registre fílmic pot tenir una vida eterna, perque les pel.lícules, ja siguin documentals o de ficció, aviven i recuperen la nostre memoria, esdevenint una poderosa narració que alhora configura la nostra visió del passat.
És gràcies a aquest recorregut i cruïlles per on circul.len les diferents imatges, veus i textos que ens permeten entendre la nostra història.

Interessantíssima, entre d’altres, la ponència del Sr. Magí Crusells, “Franco, protagonista del NO-DO”, i anticipem un excel.lent resum del congrés durant la conferencia de cloenda, “Història, Testimoni, Relat i Implicació: la problemática en la representació de la memoria col.lecitva”, càrrec de Maria Dolors Genovès.

Per saber-ne més: http://www.ub.edu/congresocine/

El fotògraf de l’agència Magnum, Abbas Attar (Iran, 1944), va ser convidat a les sessions obertes del programa Objectiu BCN, al Museu del Disseny, on va oferir una classe magistral amb el títol “Conflictes”.

Abbas és un fotògraf iranià que viu a París, i que s’ha dedicat plenament a documentar la vida política i social de societats en conflicte. Desde 1970 ha cobert guerres i revolucions a Biafra, Bangla Desh, Irlanda del Nord, Vietnam, l’Orient Mitjà, Xile, Cuba i Sud-Àfrica durant l’apartheid.

Abbas remarca constantement la diferència que hi ha entre un fotògraf de batalles i un fotògraf de guerres. Segons ell les guerres no es limiten només a les batalles, sinó que són un fenòmen molt més complex amb dimensions polítiques, socials, culturals i psicològiques fascinants d’observar.

Després de la conferència Abbas, malgrat el cansament, malgrat l’esforç i malgrat l’hora va anar amb tots nosaltres, col.laboradors, periodistas, organitzadors a sopar a prop del Museu del Disseny, on va mostrar un rostre encara més humà, si és que era possible.

Un home realment apassionat i compromés amb la seva feina.

Joan Colom és un dels fotògrafs més importants de la segona meitat del segle XX, pioner del fotoperiodisme al nostre país.

Del  12 de desembre del 2013 al 25 de maig del 2014 podeu veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya, la primera gran antológica dedicada a aquest fotògraf, resultat d’un laboriós treball d’investigació i catalogació del seu extens arxiu que ell mateix va donar al museu.

Ahir a més vaig tenir la sort de participar com a intèrpret en el Seminari sobre Joan Colom i el seu context, brillantment moderat per Jorge Ribalta i amb la participació de conferenciants excepcionals com Sarah James, Antonella Russo, Joan Miquel Gual, Dolores Juliano i Beatriz Preciado.

Felicitats al comissari de la exposició, Jorge Ribalta, per la seva sensibilitat i per l’excel.lent enfocament del Seminari.