La 11a edició de la Biennal Internacional de Paisatge de Barcelona ha constat d’una sèrie de vuit conferències sota el lema «Canvi climàtic: ciutat i natura», la presentació dels 11 projectes aspirants al premi professional Rosa Barba a càrrec dels seus autors, i les conferències de les vuit universitats participants al Premi Internacional d’Escoles de Paisatge. El simposi s’ha adaptat a les circumstàncies d’aquest any per convertir-lo en un esdeveniment de participació oberta, realitzat com sempre des de Barcelona.

Fidels al compromís amb la Biennal al llarg dels anys i compartint la preocupació per la seguretat sanitària durant aquest període de pandèmia, l’organització ha proposat transformar els reptes en una nova aventura per ampliar l’abast de la Biennal de Paisatge de Barcelona i contribuir a augmentar la visibilitat del perfil professional i educatiu de l’arquitectura del paisatge.

Respondent a les reflexions desenvolupades en el marc dels projectes d’investigació “Modernitat(es) Descentralitzada(s)” i “Estètica fòssil”, aquest congrés internacional es pregunta pel paper que els imaginaris culturals han tingut en la conformació de la subjectivitat neoliberal durant el període que va des de 1979 fins a 2019.

Marcada per esdeveniments històrics clau com l’inici de la perestroika o la caiguda del mur de Berlín, aquesta cronologia determina l’implementació efectiva del model econòmic, cultural i polític que conforma el nostre present. Malgrat que l’origen històric del neoliberalisme com a projecte ideològic podria situar-se diverses dècades enrere, és a partir de finals de la dècada dels setanta, després de l’experiment de la dictadura xilena i amb l’arribada de Margaret Thatcher al poder, quan comença a gestar-se la seva hegemonia cultural a nivell global.