Intèrpret de conferències durant el seminari Punk: els seus rastres en l´art contemporani

El punk surgió en Londres y Nueva York entre 1976 y 1978 como una explosión de malestar y descontento ante una situación sin futuro que prendió y se extendió geográficamente a gran velocidad.  Hasta el 25 de septiembre podemos ver en el MACBA ver la exposición “Punk. Sus rastros en el arte contemporáneo”, una exposición que recorre la influencia del punk en el arte actual y se hace eco de la importancia de su presencia como actitud y referente entre muchos creadores. Y qué mejor manera de desmantelar cualquier residuo revolucionario, radical o insurgente que quedase del punk que organizar una exposición sobre él? ¿Hay manera de ser más traidor al potencial perturbador del punk que intentar categorizarlo y desmenuzarlo en apartados, esquemas y referencias? ¿Cómo asegurar mayor discrepancia entre exegetas, hagiográficos, cronistas, testigos o amantes del punk que elaborar una lista de lugares en los que está presente? ¿Es museizarlo una manera de descuartizarlo y certificar que está muerto, o bien de serle más fiel? El punk ejemplifica una actitud hecha de rabia, inconformismo e incorrección, pero también de contradicción e incertidumbre. Esa diversidad conforma el hilo conductor del seminario que organizó el Macba la semana pasada: de las preguntas que llevaron a Greil Marcus, tras asistir al último concierto de los Sex Pistols, a relatar su experiencia en Rastros de carmín, a las reflexiones de Marina Garcés sobre el clasicismo punkie, al que seguimos enganchados con amor y odio. También de la actitud anti que va más allá de la pose a través de Bob Nickas guiado por The Fall; las preguntas de Eloy Fernández Porta sobre estas artes del traslado y los procedimientos de valorización cultural a través de dinámicas de inclusión y exclusión; y, como cierre, Kendell Geers con su cuña de PostPunkPaganPop y las trampas que en ella se esconden.

original

Desplaça cap amunt

Vaig començar a treballar com a intèrpret de conferències l´any 1992. El meu primer treball va ser ni més ni menys que durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Per a mi va ser un orgull participar, ja que em va permetre compaginar dues coses amb les quals gaudeixo enormement, l’esport i la professió.

Durant els primers anys volia ser totes i cadascuna de les professions que compartia des de la perspectiva de la cabina d’interpretació. D’aquesta manera, després de contagiar-me de l’entusiasme dels esportistes que ens representaven i somiar amb ser olímpica en vela lleugera vaig arribar un altre dia a casa decidida a convertir-me en la millor coach. En respectat cirurgià infantil. En la més eficient ortodoncista. En la reconeguda directora d’una editorial. En fabricant de salvaescaleras. En model d’alta costura. En conductora de la nova línia de metro. En actriu, en escultora. En infermera. En presidenta d’un consell d’administració.

Aviat em vaig adonar que em resultaria impossible abastar tanta professió per atractiva que fora, i vaig decidir deixar-me portar i gaudir posant veu a totes aquestes persones que he tingut el privilegi d’interpretar i portar-me a casa una miqueta de cadascuna d’elles. Perquè no puc negar que tots i cadascun dels meus clients han deixat en mi alguna cosa de la seva persona, i m’han fet créixer també professionalment.